Encontre afàsic amb un energúmen testosterònic

Anar de sortida amb els Ganga-Wampa és d’allò més pintoresc.

A part de les gamberrades habituals, si tens sort, potser et trobaràs amb altres Ganga-Wampa d’un altre institut. I, llavors, només cal que apareguin profunds i aferrissats instints tribals.

Són uns poetes, els meus Ganga-Wampa. ”Que me comas la p.” va ésser la salutació ritual vers els alumnes de l’altre institut.

I continuo, encara, païnt, l’encontre amb un dels Ganga-Wampa de l’altre tribu, un adolescent de 15 anys que, inflat per les provocacions, i empès, segurament, per les llànguides mirades de les fèmines de la seva tribu, va trobar oportú demostrar la seva masculinitat intentant exigir-me que li entregués l’autor del vers desafortunat. Segurament, per a massacrar-lo a cops de puny. 

Cosa que jo hauria fet ben gustós, doncs el paio en qüestió, a part de les seves dots poètiques (“que me comas la p.”), té altres habilitats que el converteixen en un Ganga Wampa particularment incòmode.

Però, és clar, hi ha el farragós problema dels pares del Ganga-Wampa. I com que a l’escola encara no tenim cap formulari per a justificar el sacrifici ritual d’un alumne a mans d’una tribu rival (cosa que ja arribarà), vaig haver, molt a desgrat meu, de negar-me als requeriments de l’energúmen testosterònic en el que s’anava convertint aquell adolescent descontrolat.

Després de 2 minuts de conversa (si és que se’n pot dir així) amb l’energúmen en qüestió, va resultar que l’únic que el va decidir a desistir és que li digués que estava fent el ridícul.

És a dir: el nano estava disposat a trencar-se la cara, a trencar la cara d’un Ganga-Wampa i la cara de qui fos. Però no a fer el ridícul.

Tenim nens plens de por.

Una nova crónica des d’aquí, les llunyanes i ignotes terres dels Ganga-Wampa.

OPOS!

Hola nens i nenes,

quan et treus les opos, haurien de fer una cerimònia. Un lloc on poguessis donar les gràcies a la gent que ho ha fet possible, com amb les pel·lícules.

Però no és així. I tota l’alegria acumulada l’has d’anar repartint entre els seus legítims propietaris de mica en mica, com es fan les coses quan es fan sàviament.

Però hi ha cops que el deute és tant gran que et farien falta aquests Òscars Funcionarials. O sigui que dedico aquestes opos a la Laura, que ha tingut la paciència d’aguantar-ho, i a la Marta, que m’ha portat de la mà per aquest itinerari espinós.

I el resultat, ja el sabeu: m’ha tocat en un IES molt a prop de casa, on m’hi sento molt bé, aprenc molt i disfruto enormement del petit trosset que he descobert d’aquesta cosa tant gran que s’insinua ser professor.

És a dir: ben aviat, Tornen els Ganga-Wampa.

Due lavori all’italiana

Ens han publicat a les revistes Biopolymers i Chemistry dos articles que teníem pendents des de fa un temps, ambdós part de la feina que vaig estar fent a Bologna, amb l’Armida i l’Ana i l’ajuda d’en Chryss i la Carla.

Raman study of in vivo synthesized Zn(II)-metallothionein complexes: structural insight into metal clusters and protein folding.

Zinc and cadmium complexes of a plant metallothionein under radical stress: desulfurisation reactions associated with the formation of trans-lipids in model membranes.

Segurament, la part de recerca menys representativa del que he estat fent els anys que m’hi he dedicat, però al mateix temps, la que ha suposat l’experiència investigadora més intensa.

És un plaer, veure aquelles gotes de suor solidificades en aquests articles.

Premi Ciencia en Acción i Kultur

Ja està, finalment, Kultur neix.
L’Associació per a la Divulgació Cultural ha tingut un part bastant llarg, però finalment, ha nascut en un moment dolç: el Museu Virtual Interactiu sobre la Genètica i l’ADN, “Leyendo el libro de la vida”, en el que Kultur participa, ha tingut un doble reconeixement.
Per una banda, ens han concedit el Projecte que havíem sol·licitat a l’AGAUR, que ens permetrà traduir el Museu i dotar-lo de recursos docents.
Per l’altra, el Museu ha estat declarat finalista del Premi Ciencia en Acción, que es va celebrar a Granada, i on vaig poder assistir per disfrutar del nivell i qualitat dels treballs dels altres concursants, a més d’una visita nocturna a l’Alhambra i una sortida del sol a l’Albaicín.

Us deixo aquí l’adreça de Kultur, tot i que en principi estarà un temps poc activa.

http://divulgakultur.wordpress.com

Romans

Hola nens i nenes,
uf.
acabo d’introduir les notes de la segon avaluació, ha estat tota una epopeia, amb dues experiències iniciàtiques, una frustrant i l’altra estupefaent (en el sentit de causar estupefacció).

Frustrant. Les correccions dels treballs de recerca que dirigeixo. A finals de la primera avaluació molts Ganga-Wampa van presentar treballs copiats d’internet. Els vaig suspendre. A finals de la segona, alguns em tornen a presentar el mateix treball, amb els mateixos fragments copiats. Han posat la banya al forat i no la trauran fins que rebentin. Evidentment, els he suspès. Possiblement pensen que amb el temps canviaré d’opinió, o que el text per si mateix s’autoreformularà, com si fermentés. Estic pensant aconsellar-los que incubin els seus treballs a 37 graus centígrads, a veure si així creixen més.

Frustrant. Però m’ho estic mirant per el cantó bo: és una mesura del tot econòmica: l’alumne per el preu de fer un sol treball té tres notes (suspensos, però al cap i a la fi, notes), i jo per el preu de fer una correcció, en tinc tres. I això, nois, en temps de crisi, sempre és d’agrair.

Estupefaent. Recordo que dels meus temps d’alumne hi havia una frase que m’inquietava:”Et posaré un zero!!”, una amenaça que, paradoxalment, només té efecte en els bons estudiants, que, precisament, són els que no les necessiten. Doncs resulta que no. Por orden del Departamento se hace saber: Que a partir d’ara les notes d’avaluació van de l’1 al 10. El zero no existeix.

Fixa’t tu. A part dels inevitables problemes que això comporta a la classe de matemàtiques (imagina’t, treballar només amb els nombres naturals), resulta que no pots posar zeros.

És a dir: si un alumne t’entrega l’examen en blanc, la llibreta en blanc, no t’entrega cap treball ni fa mai els deures, resulta que no té un zero. Té un 1.

És una cosa màgica, no se sap com, del no-res més ignot en brota un 1 majestuós, paradoxa de les matemàtiques que ens torna al temps dels romans, amb la seva numeració sense zero.

Els Ganga-Wampa es pregunten: si et presento deu llibretes buides, em posaràs un excel·lent?

A aquests del Departament d’Educació els posaré un 1. O una I, ja que estem així, romans.

Vengapues.

Energy

Hola nens i nenes.
Continuo aquí, entre los Ganga-Wampa.
Els alumnes de quart són una espècie peculiar, entre els Ganga-Wampa. Van de bon rotllo.
I a mi em toca donar l’assignatura Treball de Recerca, i la primera Recerca ha estat de què coi anava l’assignatura, perquè se l’han tret de la màniga aquest any.
I entre les múltiples coses que m’he hagut d’empescar hi ha una presentació oral. I he decidit que farem assajos, i que els mateixos companys de classe donaran consells al seu company orador per a millorar la seva exposició. I el resultat ha estat tirant a sorprenent.
Sembla que siguem al tú sí que vales. S’ho prenen prou seriosament, només els falta aixecar la cartulina amb la nota.
Tinc la teoria que és un efecte de factor X, i que els mola, això de fer de Hristo. Un dia d’aquest algun d’ells s’emocionarà i enlloc de sortir a fer una exposició oral, començarà a fer saltironets amb pretensions funky. I el pitjor és que n’hi ha un que fa el treball sobre el heavy metal. Com es balla el heavy metal?
Energy, que diu el de Fama.
Doncs apa, hi tornem a ser.
A bailar.

Leyendo el libro de la vida

Hola nens i nenes,
Ja sabeu que des de fa un temps he estat remenenant molt l’ordinador per tirar endavant un projecte d’un Museu Virtual interactiu sobre l’ADN. Doncs ja està. Es pot veure a http://oliba.uoc.edu/adn

Poso una còpia de la nota de premsa.

Leyendo el libro de la vida: un museo on line sobre la genética y el ADN

El 2009 se cumple el 200 aniversario del nacimiento de Charles Darwin y el 150 aniversario de la publicación de su libro “El origen de las especies”, y es una excelente fecha para la publicación de este portal web sobre la genética y el ADN (http://oliba.uoc.edu/undefined/adn), que es heredero y homenaje a su investigación.

Un paseo accesible para todos los públicos en el que se recorren las aportaciones de varios científicos a la genética de una forma amena y entretenida. Monstruos quiméricos, clones de hace miles de años, el caballo alado Pegaso, los cuadros de Dalí, la catátrofe Malthusiana, las mujeres-jirafa, la civilización babilónica, el nazismo y los guerreros espartanos son algunos de los escenarios por los que discurre la exposición, dinamizada con animaciones, vídeos y entrevistas a reputados investigadores y científicos españoles, además de secciones de noticias de actualidad sobre la investigación en genética.

Un elfo misterioso, un factor asesino, extraños monstruos genéticos, y una maldición invitan a visitar las 8 salas de las que consta este Museo, que tratan, cada una de ellas, uno de los siguientes temas: La ingeniería genética y los transgénicos, la clonación y las células madre, la filogenia y la genética forense, la mutación, la evolución, el Proyecto genoma Humano y, por último, la herencia genética y las enfermedades genéticas. El museo facilita además la interactividad con el visitante, ya que permite además recorridos transversales, siguiendo los investigadores, o la interacción entre ciencia y sociedad, encontrando las huellas de esa interacción en el arte, la filosofía, la literatura y la historia.

El Museo ha sido construido como portal web por el grupo de museología virtual Òliba de la Universitat Oberta de Catalunya, y se puede visitar desde cualquier ordenador conectado a internet.

El Museo ha sido llevado a cabo por Jordi Domènech Casal (doctor en biología y licenciado en Humanidades) con la colaboración de César Carreras Monfort (doctor en arqueología y director del grupo Òliba de Museología Virtual de la Universitat Oberta de Catalunya) y Pietro Berni Millet (doctor en arqueología) con la intención de relacionar los campos científicos y humanísticos como dos campos complementarios de la cultura y divulgar las aportaciones de los principales investigadores en el campo de la genética. El Museo ha sido realizado con financiación de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) FCT-08-0550.

Portal Leyendo el libro de la vida
http://oliba.uoc.edu/adn

Grupo Òliba
http://oliba.uoc.edu//

Eclèctic

Què vols ser de gran?

La gran pregunta que ens ha colpit a tots en la nostra més dura infància. Pallasso, bomber, ballarina, senyoreta, astronauta, fuster, futbolista,…

Però la desviació estàndard respecte unes poques professions segur que roman sempre minsa. Sempre el mateix. I mira que n’hi ha de coses, per triar. Cap de nosaltres ha conegut mai un nen que de gran volgués ser representant de materials d’aïllament tèrmic industrial. O tècnic desenvolupador de productes d’espessants alimentaris.

És veritat que concretant així el món de les professions perd gran part del seu encant poètic. I el nen/nena ens preocuparia. Però almenys, si ens contestessin així, deixaríem tranquils els nens amb la ditxosa pregunteta i, com a molt, els preguntaríem què volien ser, de petits, d’una vegada per tots/totes.

En tot cas, recordo que a mi de petit la Pregunta cada cop m’estressava més.

Finalment, vaig pendre una decisió: jo de gran seria una mica de tot. Una barreja de moltes coses. Però els inicis foren desencoratjadors. La traumatitzant conversa amb una senyora tota parafernàlia que tenia la meva galta com a hostatge entre els seus dits índex i polze anà més o menys així:

-I, tu, què vols ser de gran?

-Jo de gran vull ser eclèctic.

-I si t’enrampes?

-No, senyora: Eclèctic.

-No sé,… això d’estar tot el dia resant…

-No, vull dir e-clèc-tic.

-Doncs hauràs de menjar molt i fer molt d’esport!

-…E-…….clèc-….…tic…..

-…Sí, sí, molt bé, nen…i es guanyen diners, amb això?

-…no, senyora.

Em sembla que, per variar, el més important de la pregunta a un nen era preguntar, més que no pas escoltar la resposta.

El tertulià

Hola nens i nenes,

Ja sé que el blog us desorienta una mica. Una de freda i una de calenta. Ara se les dòna de cuenta-cuentos, ara d’enginyer gastronòmic, ara d’analista gramatical, i sovint de graciosillo. Però és el que hi ha. L’única norma que em vaig posar al començar-lo era no parlar de política, religió ni altres temes polèmics. Parlar de coses petites. I de moment, l’he respectat. Perquè?

Deixant de banda el fet que això, especialment en forma de males notícies, ja ens ho empapem amb les galetes de l’esmorzar, una responsabilitat especial cau sobre teu quan parles de grans coses: has de ser políticament incorrecte, argumentar les teves idees, i, sobretot, aportar una nova visió sobre el tema en qüestió. Aquest és un dels grans punts. Tenir una opinió pròpia. Al cap i a la fi, en escriure sobre grans coses t’acabes sentint un invasor del reialme dels Tertulians. El Tertulià és aquella fera de la comunicació que és capaç de fer-te creure que té una formació profunda i amplíssima, una capacitat analítica impressionant i una opinió completament nova, construïda sobre algun element que fins al moment ningú havia tingut en compte. Evidentment, tot fals.

Avui en dia, nens i nenes, estar simplement d’acord amb el que diu un o l’altre és de dèbils mentals. “Sí, hi estic d’acord” o “Jo no sé què pensar-ne” són frases que et converteixen en un pòtol ignorant. Cal demostrar que un està informat, contrasta informacions, i, sobretot, és creatiu a l’hora de construir-se una opinió. I, repeteixo, sobretot, que té una opinió pròpia. Davant de qualsevol argumentació d’un altre, el primer pas és, invariablement, arrossegar llànguidament un “…depèn…” circumspecte, amb una mirada de comprensió cansada. La qüestió és fer entendre a qui ingènuament ha exposat la seva opinió en primer lloc, que comprens que en la seva visió limitada les coses puguin “semblar” així. Però tu, en la superioritat moral que t’ha conferit el teu “depèn”, romans en un silenci. Un silenci dens. Com si esperessis que, en ser una qüestió tant òbvia, el teu “depèn” hagués de ser entès per tots els contertulians inmediatament. Però la qüestió no és òbvia (de fet, ho és tant poc, que mentre dura el silenci has de buscar en el teu cervell algun argument que justifiqui de què coi pot dependre, tot allò). Fins que el receptor del teu “depèn” respon: “Depèn de què?”. Ho has aconseguit. Et pregunta. Ha assumit el seu paper d’alumne que escolta el Mestre: “De què depèn, oh Mestre?”.

S’imposa una reacció coordinada: recolocar-se en la cadira, netejar les ulleres si en duus, fer pressió amb el llavi inferior sobre el llavi superior i creuar les cames. Una mirada de concentració a la part baixa de l’angle esquerre del teu camp de visió, si pot ser, coetàniament a una profunda calada a una cigarreta intel.lectualitzadora (o intel.lectualitzant. O intel.lectualitzativa… intel.lectuadora?… o intel.lectant?… en fi…). Aquest moviment requereix una certa pràctica, val la pena assajar a casa. Amb tot aquest llenguatge corporal dones a entendre als teus contertulians que acceptes. Que faràs l’esforç. Que, en la teva elevada saviesa, els fas el favor de rebaixar-te a explicar arguments tant obvis. Comences, veu pausada i ritme acompassat. Enumeres els elements de la qüestió que es tracta, i n’afegeixes dos o tres que descol.loquin el teu contertulià, i li mostrin allò que és evident: que la seva opinió està completament desenfocada. Si es parla del feminisme, relaciona-hi la significativa dada de l’evolució del preu de cost d’un automòbil. Si es parla de terrorisme, tu afegeix com a important element a tenir en compte el nivell del reciclatge urbà. Si es parla del neoliberalisme econòmic, tu inclou en el debat el procés de fabricació del formatge tradicional siberià. Un parell de cites històriques i/o filosòfiques. Marx, Wittgenstein, el nazisme i la filosofia tradicional oriental solen ésser prou polivalents per a abarcar la majoria de temàtiques. Una mica d’escepticisme general i relativisme radical, lligats amb un existencialisme dogmàtic. Ho amasses bé. Finalment, poses una punta d’humor sardònic al final de l’argumentació, just després d’una frase completament inconexa, sintàcticament aberrant, gramaticalment heretge i lèxicament heterodoxa, que se suposa que conté el punt clau de tota la teva disgressió. I al final, afegeixes, amb premeditació: “peró aquesta és només la Meva Opinió”. Ho has aconseguit. Tens una opinió pròpia. Com a opinió, pot ser una caca, però has sortit de tot el ramat de gent sense opinió pròpia. Ets un tertulià, una bèstia de la Comunicació. Tu també pots ser un Tertulià. Nens i nenes, no sé si hi estareu d’acord. És possible que ho veieu diferent, Però en fi, heu d’entendre que això DEPÈN de moltes coses, al cap i a la fi, és simplement la MEVA OPINIÓ, única, genuïna i diferent de totes les altres.

En fi, és per això, per evitar complicar-me tant, que he decidit parlar només de coses petites. I per això vaig titular així el Blog. De coses petites. De rerum parva. Si alguna cosa sé de llatí, és que la traducció és totalment incorrecta. Tal com està escrit, em sembla que vol dir “de la cosa petita”. Aquesta versió potser quadra molt amb el Post de Enlarge your Penis, però no respon a l’idea original del títol. Hauria de ser alguna cosa com “de rera parvi”, segurament. Hi ha algun expert en llatí a la sala?

Qualsevol opinió genuïna i, sobretot, pròpia, és benvinguda.

Aquest post va dedicat a en Riqui, que no dubto que traurà profit d’aquest seminari d’estratègia Tertuliana.

Altibac

Una altra cervesa. a Barcelona, fa dos anys, una colla de profanadors de lleis no escrites, trepanadors de ments coagulades (començant per les nostres) ens varem atrevir a combatre la Mort. Un diari plegat a la pàgina del crucigrama. Un bolígraf bic amb el tap rosegat. Un batec al pit que cap droga pot aconseguir. Pujes en un autobús urbà, en una ciutat, óbviament urbana, en un país majoritàriament urbà, en un món malhauradament urbà.
Fins aquest moment, encara et pots fer enrera. Encara no has trencat cap Llei. El Vel que separa les nostre solitàries existències, com un himen comunicatiu, encara no ha estat trencat. Una mirada als companys d’Altibac, que han pujat com a desconeguts en el mateix autobús, espectadors de la teva desfloració. Mirades d’ànim. Saps que el teu mateix batec està fent explotar el seu pit. Ningú sap que us coneixeu. Tothom creu que has pujat sol a l’autobús.

Dret, al mig de l’autobús, comences. Intentes donar a la teva veu un to normal. Una marca amb el bolígraf t’orienta a on has de llegir. Una de les definicions del crucigrama. I llegeixes, en veu alta, perquè et senti tot l’autobús, emborratxat de l’emoció: “Paraula de 5 lletres.Apropiar-se en petites quantitats d’allò que no és teu”. El silenci. És el moment. Escollir. Decidir que et prenguin per un boig i baixar a la següent parada, o lluitar contra la Mort i aconseguir que passi Alguna Cosa. No deixes passar gaire temps. Decideixes la segona opció. Et mires el crucigrama. Alces una mirada franca, i preguntes:”En cinc lletres. Algú la sap?”. Els companys, expectants, com tu. Intentant descobrir si valia la pena Creure.

Una noia jove et mira el ulls, dubtant. Tres segons que no s’acaben mai, fins que sussurra: “Sisar…”. Aparta la mirada rápidament, el Vel l’està empenyent lluny de tu. Lluny dels Altres. Preguntes, un altre cop: “Com?”. Ara sí. Et mira als ulls i et diu: “Sisar”. Sap que ho ha fet. Ha trencat el vel. O no ho sap? Potser el Vel encara té força. Li fa dubtar de què està passant. Apuntes “Sisar” al crucigrama. Sobre teu tens les mirades de tot l’autobús. Els tens. Llances la següent definició, aquest cop amb una veu més clara. La noia d’abans et mira, com agraïda. Ara sí, sap que el Vel està trencat. Una dona gran et contesta inmediatament. Apuntes. Una altra definició. Dues persones contesten al mateix temps. Tres o quatre dels passatgers que abans et miraven desconfiadament estan ara inclinats endavant, mirant-te als ulls, esperant la següent definició. Continues així durant quatre parades. Heu trencat el Vel.El crucigrama avança. La gent que puja a les parades s’incorpora al crucigrama comunitari. Veus en la gent que va baixant una certa recança, saben que està passant Alguna Cosa.

El crucigrama està gairebé acabat. Estàs exhaust. El Batec i l’alegria gairebé no et deixen respirar. Un últim gest. Passes el diari al senyor gran que tens al costat. Li dius: “Ho sento, jo baixo aquí, tingui”. Baixes. Els teus companys, tant encisats com tu, baixen en aquest parada, també. En girar-te, veus com el senyor gran continua mirant els seus companys d’autobús i llança la següent definició per a continuar el crucigrama comunitari. Els estava mirant. Els seus companys d’autobús. Ho havíem fet. Havíem perdut la virginitat comunicativa i havíem après a confiar en l’Altre. Havíem descobert que valia la pena Creure. En aquest món de moviments revolucionaris desencantats de l’espècie humana, havíem aconseguit construir alguna cosa que ens tornava la confiança en el que Som.

I combatíem la Mort. Perquè la mort de la Comunicació és la Mort de l’Altre. I si no entenem que la Mort de l’Altre és la nostra pròpia, és que és hora de començar a combatre. I deixar de portar el Vel. Això era, això és, Altibac. Cada somriure que has caçat al vol d’un desconegut, és, cada dia, Altibac. Em vaig prometre que ho repetiria, una altre dia, sol. Sense el suport dels companys. Sense que quedés el mínim dubte de que és possible fer-ho. Acabar de trencar el vel. Encara no ho he fet. Els ho dec a tots els desconeguts que el van trencar quan van proposar la seva solució al crucigrama. Quins valents. Quanta Vida. Ho faré.

Ferran, Mariona, Txesco, Miquel, i tots,

Continuem desaprenent,

Una abraçada.

Jordi