Romans

Hola nens i nenes,
uf.
acabo d’introduir les notes de la segon avaluació, ha estat tota una epopeia, amb dues experiències iniciàtiques, una frustrant i l’altra estupefaent (en el sentit de causar estupefacció).

Frustrant. Les correccions dels treballs de recerca que dirigeixo. A finals de la primera avaluació molts Ganga-Wampa van presentar treballs copiats d’internet. Els vaig suspendre. A finals de la segona, alguns em tornen a presentar el mateix treball, amb els mateixos fragments copiats. Han posat la banya al forat i no la trauran fins que rebentin. Evidentment, els he suspès. Possiblement pensen que amb el temps canviaré d’opinió, o que el text per si mateix s’autoreformularà, com si fermentés. Estic pensant aconsellar-los que incubin els seus treballs a 37 graus centígrads, a veure si així creixen més.

Frustrant. Però m’ho estic mirant per el cantó bo: és una mesura del tot econòmica: l’alumne per el preu de fer un sol treball té tres notes (suspensos, però al cap i a la fi, notes), i jo per el preu de fer una correcció, en tinc tres. I això, nois, en temps de crisi, sempre és d’agrair.

Estupefaent. Recordo que dels meus temps d’alumne hi havia una frase que m’inquietava:”Et posaré un zero!!”, una amenaça que, paradoxalment, només té efecte en els bons estudiants, que, precisament, són els que no les necessiten. Doncs resulta que no. Por orden del Departamento se hace saber: Que a partir d’ara les notes d’avaluació van de l’1 al 10. El zero no existeix.

Fixa’t tu. A part dels inevitables problemes que això comporta a la classe de matemàtiques (imagina’t, treballar només amb els nombres naturals), resulta que no pots posar zeros.

És a dir: si un alumne t’entrega l’examen en blanc, la llibreta en blanc, no t’entrega cap treball ni fa mai els deures, resulta que no té un zero. Té un 1.

És una cosa màgica, no se sap com, del no-res més ignot en brota un 1 majestuós, paradoxa de les matemàtiques que ens torna al temps dels romans, amb la seva numeració sense zero.

Els Ganga-Wampa es pregunten: si et presento deu llibretes buides, em posaràs un excel·lent?

A aquests del Departament d’Educació els posaré un 1. O una I, ja que estem així, romans.

Vengapues.

Energy

Hola nens i nenes.
Continuo aquí, entre los Ganga-Wampa.
Els alumnes de quart són una espècie peculiar, entre els Ganga-Wampa. Van de bon rotllo.
I a mi em toca donar l’assignatura Treball de Recerca, i la primera Recerca ha estat de què coi anava l’assignatura, perquè se l’han tret de la màniga aquest any.
I entre les múltiples coses que m’he hagut d’empescar hi ha una presentació oral. I he decidit que farem assajos, i que els mateixos companys de classe donaran consells al seu company orador per a millorar la seva exposició. I el resultat ha estat tirant a sorprenent.
Sembla que siguem al tú sí que vales. S’ho prenen prou seriosament, només els falta aixecar la cartulina amb la nota.
Tinc la teoria que és un efecte de factor X, i que els mola, això de fer de Hristo. Un dia d’aquest algun d’ells s’emocionarà i enlloc de sortir a fer una exposició oral, començarà a fer saltironets amb pretensions funky. I el pitjor és que n’hi ha un que fa el treball sobre el heavy metal. Com es balla el heavy metal?
Energy, que diu el de Fama.
Doncs apa, hi tornem a ser.
A bailar.

Leyendo el libro de la vida

Hola nens i nenes,
Ja sabeu que des de fa un temps he estat remenenant molt l’ordinador per tirar endavant un projecte d’un Museu Virtual interactiu sobre l’ADN. Doncs ja està. Es pot veure a http://oliba.uoc.edu/adn

Poso una còpia de la nota de premsa.

Leyendo el libro de la vida: un museo on line sobre la genética y el ADN

El 2009 se cumple el 200 aniversario del nacimiento de Charles Darwin y el 150 aniversario de la publicación de su libro “El origen de las especies”, y es una excelente fecha para la publicación de este portal web sobre la genética y el ADN (http://oliba.uoc.edu/undefined/adn), que es heredero y homenaje a su investigación.

Un paseo accesible para todos los públicos en el que se recorren las aportaciones de varios científicos a la genética de una forma amena y entretenida. Monstruos quiméricos, clones de hace miles de años, el caballo alado Pegaso, los cuadros de Dalí, la catátrofe Malthusiana, las mujeres-jirafa, la civilización babilónica, el nazismo y los guerreros espartanos son algunos de los escenarios por los que discurre la exposición, dinamizada con animaciones, vídeos y entrevistas a reputados investigadores y científicos españoles, además de secciones de noticias de actualidad sobre la investigación en genética.

Un elfo misterioso, un factor asesino, extraños monstruos genéticos, y una maldición invitan a visitar las 8 salas de las que consta este Museo, que tratan, cada una de ellas, uno de los siguientes temas: La ingeniería genética y los transgénicos, la clonación y las células madre, la filogenia y la genética forense, la mutación, la evolución, el Proyecto genoma Humano y, por último, la herencia genética y las enfermedades genéticas. El museo facilita además la interactividad con el visitante, ya que permite además recorridos transversales, siguiendo los investigadores, o la interacción entre ciencia y sociedad, encontrando las huellas de esa interacción en el arte, la filosofía, la literatura y la historia.

El Museo ha sido construido como portal web por el grupo de museología virtual Òliba de la Universitat Oberta de Catalunya, y se puede visitar desde cualquier ordenador conectado a internet.

El Museo ha sido llevado a cabo por Jordi Domènech Casal (doctor en biología y licenciado en Humanidades) con la colaboración de César Carreras Monfort (doctor en arqueología y director del grupo Òliba de Museología Virtual de la Universitat Oberta de Catalunya) y Pietro Berni Millet (doctor en arqueología) con la intención de relacionar los campos científicos y humanísticos como dos campos complementarios de la cultura y divulgar las aportaciones de los principales investigadores en el campo de la genética. El Museo ha sido realizado con financiación de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) FCT-08-0550.

Portal Leyendo el libro de la vida
http://oliba.uoc.edu/adn

Grupo Òliba
http://oliba.uoc.edu//

Eclèctic

Què vols ser de gran?

La gran pregunta que ens ha colpit a tots en la nostra més dura infància. Pallasso, bomber, ballarina, senyoreta, astronauta, fuster, futbolista,…

Però la desviació estàndard respecte unes poques professions segur que roman sempre minsa. Sempre el mateix. I mira que n’hi ha de coses, per triar. Cap de nosaltres ha conegut mai un nen que de gran volgués ser representant de materials d’aïllament tèrmic industrial. O tècnic desenvolupador de productes d’espessants alimentaris.

És veritat que concretant així el món de les professions perd gran part del seu encant poètic. I el nen/nena ens preocuparia. Però almenys, si ens contestessin així, deixaríem tranquils els nens amb la ditxosa pregunteta i, com a molt, els preguntaríem què volien ser, de petits, d’una vegada per tots/totes.

En tot cas, recordo que a mi de petit la Pregunta cada cop m’estressava més.

Finalment, vaig pendre una decisió: jo de gran seria una mica de tot. Una barreja de moltes coses. Però els inicis foren desencoratjadors. La traumatitzant conversa amb una senyora tota parafernàlia que tenia la meva galta com a hostatge entre els seus dits índex i polze anà més o menys així:

-I, tu, què vols ser de gran?

-Jo de gran vull ser eclèctic.

-I si t’enrampes?

-No, senyora: Eclèctic.

-No sé,… això d’estar tot el dia resant…

-No, vull dir e-clèc-tic.

-Doncs hauràs de menjar molt i fer molt d’esport!

-…E-…….clèc-….…tic…..

-…Sí, sí, molt bé, nen…i es guanyen diners, amb això?

-…no, senyora.

Em sembla que, per variar, el més important de la pregunta a un nen era preguntar, més que no pas escoltar la resposta.

El tertulià

Hola nens i nenes,

Ja sé que el blog us desorienta una mica. Una de freda i una de calenta. Ara se les dòna de cuenta-cuentos, ara d’enginyer gastronòmic, ara d’analista gramatical, i sovint de graciosillo. Però és el que hi ha. L’única norma que em vaig posar al començar-lo era no parlar de política, religió ni altres temes polèmics. Parlar de coses petites. I de moment, l’he respectat. Perquè?

Deixant de banda el fet que això, especialment en forma de males notícies, ja ens ho empapem amb les galetes de l’esmorzar, una responsabilitat especial cau sobre teu quan parles de grans coses: has de ser políticament incorrecte, argumentar les teves idees, i, sobretot, aportar una nova visió sobre el tema en qüestió. Aquest és un dels grans punts. Tenir una opinió pròpia. Al cap i a la fi, en escriure sobre grans coses t’acabes sentint un invasor del reialme dels Tertulians. El Tertulià és aquella fera de la comunicació que és capaç de fer-te creure que té una formació profunda i amplíssima, una capacitat analítica impressionant i una opinió completament nova, construïda sobre algun element que fins al moment ningú havia tingut en compte. Evidentment, tot fals.

Avui en dia, nens i nenes, estar simplement d’acord amb el que diu un o l’altre és de dèbils mentals. “Sí, hi estic d’acord” o “Jo no sé què pensar-ne” són frases que et converteixen en un pòtol ignorant. Cal demostrar que un està informat, contrasta informacions, i, sobretot, és creatiu a l’hora de construir-se una opinió. I, repeteixo, sobretot, que té una opinió pròpia. Davant de qualsevol argumentació d’un altre, el primer pas és, invariablement, arrossegar llànguidament un “…depèn…” circumspecte, amb una mirada de comprensió cansada. La qüestió és fer entendre a qui ingènuament ha exposat la seva opinió en primer lloc, que comprens que en la seva visió limitada les coses puguin “semblar” així. Però tu, en la superioritat moral que t’ha conferit el teu “depèn”, romans en un silenci. Un silenci dens. Com si esperessis que, en ser una qüestió tant òbvia, el teu “depèn” hagués de ser entès per tots els contertulians inmediatament. Però la qüestió no és òbvia (de fet, ho és tant poc, que mentre dura el silenci has de buscar en el teu cervell algun argument que justifiqui de què coi pot dependre, tot allò). Fins que el receptor del teu “depèn” respon: “Depèn de què?”. Ho has aconseguit. Et pregunta. Ha assumit el seu paper d’alumne que escolta el Mestre: “De què depèn, oh Mestre?”.

S’imposa una reacció coordinada: recolocar-se en la cadira, netejar les ulleres si en duus, fer pressió amb el llavi inferior sobre el llavi superior i creuar les cames. Una mirada de concentració a la part baixa de l’angle esquerre del teu camp de visió, si pot ser, coetàniament a una profunda calada a una cigarreta intel.lectualitzadora (o intel.lectualitzant. O intel.lectualitzativa… intel.lectuadora?… o intel.lectant?… en fi…). Aquest moviment requereix una certa pràctica, val la pena assajar a casa. Amb tot aquest llenguatge corporal dones a entendre als teus contertulians que acceptes. Que faràs l’esforç. Que, en la teva elevada saviesa, els fas el favor de rebaixar-te a explicar arguments tant obvis. Comences, veu pausada i ritme acompassat. Enumeres els elements de la qüestió que es tracta, i n’afegeixes dos o tres que descol.loquin el teu contertulià, i li mostrin allò que és evident: que la seva opinió està completament desenfocada. Si es parla del feminisme, relaciona-hi la significativa dada de l’evolució del preu de cost d’un automòbil. Si es parla de terrorisme, tu afegeix com a important element a tenir en compte el nivell del reciclatge urbà. Si es parla del neoliberalisme econòmic, tu inclou en el debat el procés de fabricació del formatge tradicional siberià. Un parell de cites històriques i/o filosòfiques. Marx, Wittgenstein, el nazisme i la filosofia tradicional oriental solen ésser prou polivalents per a abarcar la majoria de temàtiques. Una mica d’escepticisme general i relativisme radical, lligats amb un existencialisme dogmàtic. Ho amasses bé. Finalment, poses una punta d’humor sardònic al final de l’argumentació, just després d’una frase completament inconexa, sintàcticament aberrant, gramaticalment heretge i lèxicament heterodoxa, que se suposa que conté el punt clau de tota la teva disgressió. I al final, afegeixes, amb premeditació: “peró aquesta és només la Meva Opinió”. Ho has aconseguit. Tens una opinió pròpia. Com a opinió, pot ser una caca, però has sortit de tot el ramat de gent sense opinió pròpia. Ets un tertulià, una bèstia de la Comunicació. Tu també pots ser un Tertulià. Nens i nenes, no sé si hi estareu d’acord. És possible que ho veieu diferent, Però en fi, heu d’entendre que això DEPÈN de moltes coses, al cap i a la fi, és simplement la MEVA OPINIÓ, única, genuïna i diferent de totes les altres.

En fi, és per això, per evitar complicar-me tant, que he decidit parlar només de coses petites. I per això vaig titular així el Blog. De coses petites. De rerum parva. Si alguna cosa sé de llatí, és que la traducció és totalment incorrecta. Tal com està escrit, em sembla que vol dir “de la cosa petita”. Aquesta versió potser quadra molt amb el Post de Enlarge your Penis, però no respon a l’idea original del títol. Hauria de ser alguna cosa com “de rera parvi”, segurament. Hi ha algun expert en llatí a la sala?

Qualsevol opinió genuïna i, sobretot, pròpia, és benvinguda.

Aquest post va dedicat a en Riqui, que no dubto que traurà profit d’aquest seminari d’estratègia Tertuliana.

Altibac

Una altra cervesa. a Barcelona, fa dos anys, una colla de profanadors de lleis no escrites, trepanadors de ments coagulades (començant per les nostres) ens varem atrevir a combatre la Mort. Un diari plegat a la pàgina del crucigrama. Un bolígraf bic amb el tap rosegat. Un batec al pit que cap droga pot aconseguir. Pujes en un autobús urbà, en una ciutat, óbviament urbana, en un país majoritàriament urbà, en un món malhauradament urbà.
Fins aquest moment, encara et pots fer enrera. Encara no has trencat cap Llei. El Vel que separa les nostre solitàries existències, com un himen comunicatiu, encara no ha estat trencat. Una mirada als companys d’Altibac, que han pujat com a desconeguts en el mateix autobús, espectadors de la teva desfloració. Mirades d’ànim. Saps que el teu mateix batec està fent explotar el seu pit. Ningú sap que us coneixeu. Tothom creu que has pujat sol a l’autobús.

Dret, al mig de l’autobús, comences. Intentes donar a la teva veu un to normal. Una marca amb el bolígraf t’orienta a on has de llegir. Una de les definicions del crucigrama. I llegeixes, en veu alta, perquè et senti tot l’autobús, emborratxat de l’emoció: “Paraula de 5 lletres.Apropiar-se en petites quantitats d’allò que no és teu”. El silenci. És el moment. Escollir. Decidir que et prenguin per un boig i baixar a la següent parada, o lluitar contra la Mort i aconseguir que passi Alguna Cosa. No deixes passar gaire temps. Decideixes la segona opció. Et mires el crucigrama. Alces una mirada franca, i preguntes:”En cinc lletres. Algú la sap?”. Els companys, expectants, com tu. Intentant descobrir si valia la pena Creure.

Una noia jove et mira el ulls, dubtant. Tres segons que no s’acaben mai, fins que sussurra: “Sisar…”. Aparta la mirada rápidament, el Vel l’està empenyent lluny de tu. Lluny dels Altres. Preguntes, un altre cop: “Com?”. Ara sí. Et mira als ulls i et diu: “Sisar”. Sap que ho ha fet. Ha trencat el vel. O no ho sap? Potser el Vel encara té força. Li fa dubtar de què està passant. Apuntes “Sisar” al crucigrama. Sobre teu tens les mirades de tot l’autobús. Els tens. Llances la següent definició, aquest cop amb una veu més clara. La noia d’abans et mira, com agraïda. Ara sí, sap que el Vel està trencat. Una dona gran et contesta inmediatament. Apuntes. Una altra definició. Dues persones contesten al mateix temps. Tres o quatre dels passatgers que abans et miraven desconfiadament estan ara inclinats endavant, mirant-te als ulls, esperant la següent definició. Continues així durant quatre parades. Heu trencat el Vel.El crucigrama avança. La gent que puja a les parades s’incorpora al crucigrama comunitari. Veus en la gent que va baixant una certa recança, saben que està passant Alguna Cosa.

El crucigrama està gairebé acabat. Estàs exhaust. El Batec i l’alegria gairebé no et deixen respirar. Un últim gest. Passes el diari al senyor gran que tens al costat. Li dius: “Ho sento, jo baixo aquí, tingui”. Baixes. Els teus companys, tant encisats com tu, baixen en aquest parada, també. En girar-te, veus com el senyor gran continua mirant els seus companys d’autobús i llança la següent definició per a continuar el crucigrama comunitari. Els estava mirant. Els seus companys d’autobús. Ho havíem fet. Havíem perdut la virginitat comunicativa i havíem après a confiar en l’Altre. Havíem descobert que valia la pena Creure. En aquest món de moviments revolucionaris desencantats de l’espècie humana, havíem aconseguit construir alguna cosa que ens tornava la confiança en el que Som.

I combatíem la Mort. Perquè la mort de la Comunicació és la Mort de l’Altre. I si no entenem que la Mort de l’Altre és la nostra pròpia, és que és hora de començar a combatre. I deixar de portar el Vel. Això era, això és, Altibac. Cada somriure que has caçat al vol d’un desconegut, és, cada dia, Altibac. Em vaig prometre que ho repetiria, una altre dia, sol. Sense el suport dels companys. Sense que quedés el mínim dubte de que és possible fer-ho. Acabar de trencar el vel. Encara no ho he fet. Els ho dec a tots els desconeguts que el van trencar quan van proposar la seva solució al crucigrama. Quins valents. Quanta Vida. Ho faré.

Ferran, Mariona, Txesco, Miquel, i tots,

Continuem desaprenent,

Una abraçada.

Jordi

Jo també vull ser un punkabèstia

Hola, nens i nenes.

Existeix en aquesta ciutat un peculiar personatge que no us pot passar inadvertit. El Punkabestia. (Pronunciar Pancaaaab’ÈEstia). El punkabestia és un ésser humà que passa el seu temps a les arcades de la ciutat, i que mereix la més gran admiració. Jo de gran vull ser un punkabestia. Viuen en ramats de 10-15 individus, en perfecta harmonia amb les seves boniques mascotes, simpàtics i juganers rottweiler. Són uns rebels perquè el món els ha fet així, en el sentit absolut del terme, completament autèntics, alliberats de tota la “puta-merda-capitalista-burgesa-alienant-dels-collons”.

Anem primer de tot a l’estudi etimològic del seu nom. ”Punk” vol dir el mateix a tot arreu, un moviment social amb lligams amb l’ideologia anarquista, i l’estil de música amb el mateix nom. “Bestia”, he acabat suposant que es refereix al gos (habitualment un gran, pollós i bavejant gos) que acompanya aquests simpàtics personatges en les seves intrèpides aventures. Perquè la vida d’un punkabestia és d’allò més aventurera.

Veureu : Després d’haver dormit sota el mateix pòrtic de cada dia, per a païr la borratxera de cada nit, per començar la tarda (sí, he dit tarda), et semidespertes (és pràcticament impossible trobar un punkabestia en estat de vigília total) i t’arregles una mica. És a dir, agafes tot de roba que t’ha costat un ull de la cara i l’estripes i l’embrutes fins a donar al conjunt una pinta llastimosa, fent servir la ronya per ajudar a lligar el conjunt. De fet, si estalvies una mica, te la pots comprar ja estripada i embrutada, hi ha una botiga que tenen l’últim estrip. Unes A d’anarquia, per aquí, un anticrist per allà, alguna frase que inclogui les paraules “Vida, merda, fes-te fotre” al mig de l’esquena, algun símbol comunista per a donar color, i, per als més a la page, el Dit (dit del mig, s’entén). D’aquesta manera, aconsegueixes demostrar la originalitat del teu discurs, no sé si ho sabíeu, però tots aquests símbols són totalment trencadors, avui en dia. L’últim crit en contestació. Et fas fer unes rastes i tatuatges que et costen el sou d’un mes d’un treballador, (per fer evident el teu rebuig a la corrupció del model econòmic de les modes), després et poses tota la quincalleria piercing-collarets-arrecades-anells en les parts més inaudites del teu cos (per a simbolitzar el teu menyspreu per la riquesa i l’ostentació típiques burgeses), i, un cop guarnit, et prepares per a afrontar un nou dia, amb el teu uniforme Punkabestia a punt, per a lluitar per el teu dret a ser diferent. Et dediques durant uns minuts a anar demanant calés als individus víctimes de l’alienacio consumista per veure si els pots alienar alguns euros per al teu consum personal. Si és possible, ho fas amb una expressió barrejada de sobèrbia i menyspreu, cosa que motiva molt els possibles patrocinadors del teu aventurer dia. Al cap i a la fi, ets rebel perquè el món t’ha fet així. En tot cas, sempre et queda l’opció d’actuar com un Robin de los Bosques i robar bicis als pobres per a vendre-les als pobres.

Quan ets apunt, ja pots esmorzar: Vi de cartró, per a manifestar el teu rebuig per els conservants i additius alimentaris d’aquesta merda de cadena d’aletargament mental que és la indústria alimentària, i potser un porret, que quedi clar que a tu la societat capitalista no t’aliena, ja vens alienat de casa, i que a tu el mercat global et fa cagar (perquè el ful, nens i nenes, no és globalitzat ni res). Parlant de cagar, mentre et prens el teu esmorzar dus a passeig al teu inseparable company fins al bell mig de l’arcada perquè allí manifesti la seva opinió sobre el sistema amb una rotunda caca, que viatjarà incrustada a les soles dels vianants, convertits sense saber-ho en missatgers de la teva soflama política: Caca!!!. Missatge que entrarà a totes les cases, a tots els racons. Una xarxa comunicativa virtual de caques que van donant volts per la ciutat, en una voràgine sense fi que té com a epicentre el cul del teu gos. Caca. Ésser un punkabestia és ésser un déu.Jo també vull ser punkabestia.

Suposo que ho haureu entès. Sí, avui he tingut la sort de formar part d’aquesta germanor de la comunitat d’intrèpids missatgers-de-la-caca. Em sento part d’alguna cosa important. Sóc massa ruc per a entendre-ho, però intueixo que he participat en alguna cosa gran. En fi, a mi m’ha semblat molt gran, la Cosa. Un rottweiler com una vaca, havia de ser.

La foto, aquest cop, us l’estalvio.

High Turnover Circular System

Tornant a Bologna, que se m’en va la pilota (aquest post és la continuació de L’impossible amor de Pea-Ton i Bici-Man, que se m’ha descontrol.lat, coses del directe).

Pensar que comprar una bici és comprar una bici en aquesta ciutat és una innocència i simplicitat extrema, és com pensar que fer una mesura de Raman és fer una mesura de Raman, per dir alguna cosa (pels qui no ho sabeu, espero des de fa un mes començar la feina que he vingut a fer).

Tot i que ara estigui de moda parlar del Hawala àrab com a tipus particular de mètode comercial, jo us presento un nou tipus de comerç, el HTCS (High-Turnover Circular System), un mètode d’economia circular que s’ha aplicat amb èxit al mercat de la bibicleta a Bologna. El procés comença quan adquireixes la bicicleta. La pagues, i te l’endus a casa. La vas fent servir durant un temps. Un dia, en funció de les necessitats del mercat, el sistema s’activa automàticament i la bici torna a entrar en el cercle comercial. Sense tu.
HTCS. …pel darrera i ben endins. Te l’han fotut, robat, llapissat, pringat, birlat, furtat, pispat. Ho diguis com ho diguis, High-Turnover Circular System. A Bologna, nens i nenes, comprar una bici, és llogar una bici.

Observo amb profunda preocupació que els Posts són cada cop més llargs. Em sap greu, nens i nenes, intentaré controlar-me. Per alguna raó, se m’ha despertat un esperit reaccionari i em dedico a repartir, tal predicador televisiu. Prometo calmar-me.

Vosaltres, a canvi, prometeu ajudar-me a omplir aquest espai. És un pacte entre cyber-cavallers.

Qualsevol cançó, refrany, text desbarrant, imatge, broma…que us faci gràcia aportar, serà profundament examinat per el sistema de censura de Yomeloguisoyomelocomo Company i penjat ipso-facto.

L’impossible amor de PEA-TON i BICI-MAN

Hola, nens i nenes,

En alguns moments, a la ciutat de les dues torres, et sents com si estiguessis a Hon-Kong, però en descolorit. Miríades de ciclistes pedalen amb afició per tots els espais ciclables (i alguns de no ciclables també), amb tot tipus d’artilugis mereixedors en major o menor grau del nom “bicicleta”. Sorprenentment, la bicicleta en aquesta ciutat és senzillament un sistema de transport pràctic, i res més. M’explico. A Barcelona, La bicicleta és molt més que això.

Tothom sap que quan es parla amb un militant de la bicicleta, és de bona educació comentar, com qui no vol la cosa, que el seu compromís amb la sostenibilitat del planeta és un bé per a la comunitat, que mai li agraeix el seu esforç. L’usuari de la bicicleta es sol presentar com una mena de Bici-Man, justicier sacrificat que viu protegint un món que el rebutja (a l’estil de BatMan i SpiderMan), que, enllà de la seva vida com a un humà més, amparat per la seva personalitat secreta, es transforma en un personatge de camal arromangat, aixelles llefiscoses, nas regalimant i mans greixoses.Tatatachán!

Bici-Man no va d’un lloc a l’altre, redueix les emissions de diòxid de carboni. No es salta les normes de circulació a la torera, contribueix a la fluidesa del trànsit. No entorpeix la circulació dels vianants en les voreres-pàrking, humanitza el barri. No s’estalvia pasta en el seu transport personal, es sacrifica per combatre la corrupció d’un món basat en el petroli. En definitiva, nens i nenes, en Bici-Man no va en bicicleta perquè això li sigui el més còmode, sinò per a fer un món millor, és la seva missió i res l’aturarà. Tot serà molt millor si sou conscients de l’abnegada lluita en la que Bici-Man es concep a si mateix. A més, per si no ho sabíeu, el fet d’anar en bicicleta, a part de reduïr la quantitat d’espermatozoides viables i incrementar el risc de càncer de pròstata, proporciona a Bici-Man l’avui en dia sobrevalorat adjectiu d’“interessant”. Com a l’institut amb la moto, però en versió progre IniciativaVerdenca: “I saps quèèèèèèè, tiiiiiiiiia ? Va en bicicleeeeeeeeta ! I porta una placa No-Oil ! ”. (Aquest quèèèèèè perfora-timpans va simpàticament dedicat a La Bosch). D’aquí que Bici-Man, amb l’excusa d’evitar robatoris, es passegi sempre amunt i avall amb un sillín ben visible per tal de fer evident el rang que ocupa en l’escala social.

Bé, nens i nenes, així ho havia entès jo, fins ara, a Barcelona. Però a Bologna, quan intentes iniciar tot el pamflet per a ensabonar algun Company de la Yihad Bicicletera et trobes amb una paret. Estranyament, els ciclistes bolonyesos admeten anar en bicicleta perquè els és útil, i que si no ho fos, no hi aniririen. No han entès res de res, els pobres. Es perden la passió del Bici-Man justicier, que, enardit per el valor del propi sacrifici en pro de la comunitat, s’ha d’enfrontar diàriament amb vianants i, malgrat li dolgui (o no), s’ha d’entregar al plaer sàdic de passar fregant la gent inadvertida (provocant conatos d’atac de cor), fer sonar insistenment el timbre com un mosquit que amenaça un elefant, beneïr amb la senyal del Dit a tot aquell que s’atreveix a qüestionar la seva sagrada missió i mirar de mala jeia cada cotxe entrevessat amb aquella mirada d’indignació profunda que només el Just entre els Justos que se sap moralment superior pot fer. Tot plegat, tècniques d’allò més útils per aconseguir els seus objectius d’humanitzar la comunitat, la pacificació de la vida urbana, la cultura del respecte al medi, etc…en fi, Bici-Man en acció.

Però, ai las, nens i nenes, la plebe vianant ignorant,davant els esforços de Bici-Man per humanitzar-los a cop de timbre, respon amb epítets del tipus: Animal! Boig! Ens mataràs a tots!…davant els quals Bici-Man es queda sense paraules (una mena de criptonita dialèctica, diguem-ne), espaventat de la profunda incomprensió del seu noble paper. La millor opció de Bici-Man, és tenir una reposta preparada. Tancar la boca en un amenaçant i tens cúmul de llavis anòxics, els narius arromangats de menyspreu, els ulls brillant de ràbia èpica, pressionar aire des dels pulmons, i deixar anar, com una explosió: I TU QUÈ, PEATÓN!….

Copseu la violència del moment? Li ha dit “I-TU-QUÈ-PEATÓN!!!!” Us adoneu de la passió desfermada que conté aquesta frase? Perquè no em direu que “peatón” no és una paraula lletja. Té quelcom d’ofensiu, en la forma com sona. “Ets un peatón”. “Serà peatona”. “-Tu, cabró! –Ah sí? I tu peatón! –Peatón ton pare”. La consciència del malhaurat vianant s’esclafa contra la dura realitat: ha intentat amagar-s’ho fins ara, però Bici-Man, amb la duresa que caracteritza tot messies, l’ha enfrontat amb allò que no podia suportar, el seu fantasma interior: és un Peatón!!!. Mai més tornarà a ser el mateix. La seva vida serà a partir d’ara un estat vegetatiu ple de Gran Hermanos i Teletiendas en el que intentarà ofegar la consciència de la seva inferioritat davant l’heroic Bici-Man, que somriu, satisfet de la feina ben feta.

No ho oblideu, tots tenim un costat fosc, dins de cadascun de nosaltres hi ha un Bici-Man amagat, esperant l’heroica crida de la yihad bicicletera. La propera vegada que agafeu una bici, us pot passar a vosaltres. Llarga vida a Bici-Man !

M’he convertit en un d’ells

Hola nens i nenes,
Ho he fet. Avui. M’he convertit per un moment en un d’Ells. Me les hes posat, i he anat fins al supermercat. Sí, nens i nenes, he comprat, he pagat, he sortit i el més espectacular és que ningú s’ha sorprès de que les dugués.He hagut de fer un esforç sobrehumà per treure-me-les, començava a acostumar-m’hi. Una extranya energia m’impulsava a construir un nou Jo al seu voltant, esborrar tot el que en mi cridava: DESFES-TE’N, DESFES-TE’N INMEDIATAMENT!!!.

Malgrat que aquí sigui del més comú, no m’abandona la sensació d’estar fent el ridícul més espantós de la meva vida en portar-les.I és que, nens i nenes, les veus cada dia, i fins i tot als vespres, dins els bars, les botigues, fins i tot al cinema! No pots escapar de la seva influència, i et continues preguntant: perquè? Ells, en canvi, les duen sense complexes, potser per això han acabat sient una icona italiana. Potser també per això, la política és el que és en aquest país. Els veus tranquils, relaxats. Xerrant, fent un cigarret. I les duen posades. Arriba un moment, en què comences a dubtar de tu mateix, intentes reorganitzar les teves idees, apagar aquest foc que crida dins teu : NOOOO ! És per això que avui he fet aquest pas. Me les he posat i he anat al supermercat. Ara són aquí, amb mi, sobre la taula. De moment, ha estat només una aventura. Però aquestes coses, un sap com comencen, però no com acaben. Nens i nenes, espero que sabreu entendre el que ha passat. HAVIA DE PROVAR-HO. Per sort, la gent del pis han entès la meva situació. N’hem parlat, i m’ha anat bé. Caldrà, però, molt temps per pair-ho. No sé com explicar-ho, així que, si esteu preparats per enfrontar-vos al que m’he enfrontat jo, us convido a obrir mirar la fotografia que hi ha més avall en aquest post. Penseu-vos-ho bé. Pot canviar la vostra vida. Jo encara no sé fins a quin punt m’ha afectat. Al cap i a la fi, no sabem exactament quins són els nostres límits. Queda tant per descobrir en aquesta ciutat…

 

 

…més avall….

 

 

 

 

 

 

 

…més avall….

 

 

 

 

 

 

 

…més avall….