L’infinitiu. Infinit-i-u.
Forma verbal que no té temps, passat, futur, present…infinit (i-u). Una acció que no comença, i que no s’acaba, potser, com la tortuga de Zenó d’Elea*, perquè abans d’arribar al final ha d’arribar a la meitat. I abans a la meitat de la meitat. Arribar, així, en Infinitiu, infinitament. Com les tesis. Potser és culpa del coi de tortuga, que no s’acabin mai.
Des de la meitat de la meitat de la meitat de la tesi on jo sóc ara, sembla que quedi encara el doble del doble del doble per fer. I continuo en un gerundi inacabable, gairebé infinitiu. Estic fent…
Tornem a l’infinitiu. L’infinitiu, doncs, més enllà de l’infinit. Infinit i u. Si un verb ens ha de durar tant, ha de ser objecte d’una elecció acurada…
Pensar té el pedigree elevat que li donen un munt d’usuaris filòsofs satisfets, però és la resposta que solem donar quan volem que ens deixin tranquils. -Què fas? -Penso… -Què penses? -Coses…
Fer comporta vida, activitat, ebullició i guirnaldes de colors. Però ha estat tantes vegades l’excusa per a no pensar!
Creure. En els temps que vivim, aquest verb està tant devaluat…Sospitar. Descartes, Freud i Nietzsche, pillastres, ens heu fet el Cambiazo*.
Llegir, un verb plàcid i assenyat. Font de saviesa i maduresa. Però una pesada cadena que ens lliga a un estar en passat, un imaginar en mai i allunya d’un fer en futur.
Parlar, mitja comunicació que tant sovint es converteix, pel seu excés, en manca absoluta de comunicació.
Viure, qui vol viure per sempre? (Amb el permís de Queen*).
Escoltar, l’altra meitat de la comunicació, que val més com a actitud que com a verb.
Imaginar, eina bàsica de la ment. Preveure i calcular, construir fantasies, autoprojectar-se en un futur o investigar passats. Tant de bo no fos el refugi on dormen tantes frustracions.
Anar conté l’aventura dels viatges (mentals o físics), però poques vegades li donem valor sense el seu complementari, Tornar.
Follar, verb reproductor que s’ha reproduït tant: cardar, fotre, xingar, espitxar, socarrar, sucar, mullar,… que és família numerosa, i ara ningú se’n vol fer càrrec. Almenys no en infinitiu. Present o Futur proper és una altra cosa.
Recordar Tresors valuosos que de vegades pesen més que els del fons dels mars. La madalena de Proust ens pot fer esclaus de la nostra educació, lliures en un acuari de peixos de colors autoreferenciats*.
Ser, la gran obsessió dels nostres dies. Ser diferent, Ser tu mateix, auto-definir-te… i sobretot, Ser l’egocèntric subjecte de qualsevol verb. (O qualsevol web, perquè no dir-ho).
Voler, sense el qual no es pot fer res, i que en aquests temps tant poc constructius fem servir més aviat en el seu negatiu: No Voler. Per això devem acabar decidint No fer.
I bé…?…per l’infinit+1?
Estimar…aquest sí. Me’l quedo. Infinit. Més dos.
*Agraïments:
Agraeixo la col.laboració a Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, que construí l’exemple de la tortuga per a demostrar l’impossibilitat lògica del moviment. Segons l’exemple, cada recorregut és la suma d’infinits recorreguts més petits. Com que prenia de premisa l’infinit com a impossible, acavaba concloent que, de fet, el moviment és impossible. A Queen, agraeixo el seu art i la cançó “Who wants to live forever”, una mena de Carpe Diem on the rock. Nietzsche, Freud i Descartes, els tres filòsofs que provocaren un trasbals en l’epistemologia gràcies a l’ús sistemàtic del dubte i que han estat anomenats els filòsofs de la sospita, han estat de molt ajut, també. Agraeixo també l’ajut de Marcel Proust, que al seu llibre À la Recherche du temps perdu, explicava que cada nova percepció és interpretada en funció de les percepcions anteriors, en un exemple que ha acabat sient famós, el de la madalena, en què deia que totes les madalenes li recordaven una madalena concreta de la seva infància i eren a la vegada percebudes a través de l’ombra conceptual d’aquella madalena.
Advertiments:
Penseu-vos-hi bé abans de donar una madalena a un nen. Té conseqüències.
