Demanar perdó i somriure són dues coses

que no ens costen res

i que ens fan magnífics i generosos d’una manera

que ningú podria pagar.

Al cap i a la fi, m’inspira més confiança

els que s’esforça a DUBTAR d’allò en què CREU,

que no el que s’esforça a CREURE en allò de què DUBTA.

El que et farà savi no és el que saps.

Sinò el que estàs disposat a apendre.

La DIFICULTAT no dóna valor a l’APRENENTATGE.

És l’APRENENTATGE, el que dóna valor a la DIFICULTAT.

El Món es divideix en dos tipus de persones:

els que divideixen el Món en dos tipus de persones

i els que no.

Tant de bo donéssim tanta URGÈNCIA

a les coses IMPORTANTS

com donem IMPORTÀNCIA

a les URGENTS.

Sempre diem que el que importa són les persones. De fet, són la primera cosa que aprens quan estudies llengües extrangeres. Jo, Tu, Ell/a, Nosaltres Vosaltres, Ells/es. La persona, gènere i nombre configuren el verb i li dònen sentit més enllà del verb. El que importa són les persones. Però poques vegades ens adonem de la importància que tenen. Ni tant sols parlant. Conjugar en la persona adequada, encara que ho sembli, no és fàcil, i té conseqüències.

Ells

N’hi ha prou amb definir uns “Ells” perquè automàticament la resta passem a ser “Nosaltres”. Amb el “Ells” teixeixes una complicitat entre tots els qui no són “Ells”. Ja no hi ha “Vosaltres” ni “Tu”. La resta, us heu convertit tots en “Nosaltres“. Per enveja, per despit o pel que sigui, res millor que l’existència d’ “Ells” per a unir la resta en “Nosaltres”. Només cal veure la política internacional. “Ells” suposa una conclusió. Suposa una decisió de no incloure en “Nosaltres” aquells amb qui no hem ni tant sols arribat a parlar en tant que “Vosaltres”. Com a mínim, “Vosaltres” suposa un mínim diàleg amb “Nosaltres”. Però “Ells” estan condemnats a no ser dignes de l’interacció directa amb nosaltres. Ells, llunyà, desconegut i exclós Plutó.

Vosaltres

“Vosaltres”, es un judici. És determinar que algú no és “Tu”, sinò que queda inclòs dins un “Nosaltres” que ens és aliè. Tant si vol com si no. Agrupat per decisió del parlant amb altres “Jo” amb qui no necessàriament es sent “Nosaltres”. És una manera de deixar clar a l’interlocutor que no se’l valora per el que és com a “Tu” sinò per el que representa com a element d’un grup que és “Vosaltres”. I, per oposició gramatical, acaba sient una oposició semàntica. “Nosaltres” contra “vosaltres”. Potser, al final, és una excusa que té “Jo” per a no afrontar el contacte directe amb “Tu”, i abordar-lo des de la posició més protegida de “Nosaltres-Vosaltres”.Vosaltres, rars, extranys, incomprensibles. Saturn.

Nosaltres

“Nosaltres” fem. “Nosaltres” pensem. “Nosaltres” som. Un escut. Una recerca de fortalesa i identitat que potser “Jo” no es veu amb cor de trobar. I que no trobarà mai, inmers en “Nosaltres”. “Nosaltres”, els nostres Altres. “Nosaltres” ho podem fer. “Nosaltres” ens ajudem. “Nosaltres” ens estimem. Una força, una energia. L’únic espai hidrofòbic, com “Jo”, on aquest es dissol de manera desacomplexada. L’esperança de la Humanitat que costa tant de conjugar. Excepció feta del Papa, és clar. Que es conjuga a si mateix com “Nosaltres”. Que sol que deu estar sense necessitar “Tu” per a ser “Nosaltres”. Potser per això li costa tant sentir el Crit. Mart. El planeta guerrer, el planeta poderós, “Nosaltres”, Mart.

Hom

Impersonal i eteri, intemporal i fugisser. Una excusa per a conjugar un verb sense voler donar-li un culpable o autor. Desconegut, esdevé un exemple, un indicador del camí a seguir només perquè “Hom” ho fa. Un savi al que tothom escolta simplement perquè és ell, “Hom”, el qui ho diu. El receptacle de la saviesa popular, encarnació dels nostres encerts i errors. Perdut en la nostra simplificació del vocabulari, només els francesos el mantenen viu. Nosaltres, en canvi, hem convertit el que “Hom” diu en el que “Un” diu. Però “Hom” no és “Un”. “Un” pot molt bé ser “Jo”. Però “Hom” no és mai “Jo”. És potser una tècnica per a robar-li el seu espai a “Hom”, i colonitzar-lo amb un sucedani de “Jo”? Som uns desconfiats d’aquest “Hom” desconegut? “Un” s’ho pensa dues vegades. Potent i inamovible, venerable. Hom, Neptú. Que surt de les aigües de la conversa insospitadament i amb força.

Ell.

Que “Ell” existeixi demostra una certa sensibilitat. La consciència de l’existència d’un Altre més enllà de “Jo” (Aquell que usem per parlar, però a qui no escoltem mai) , “Tu” (Aquell amb qui dialogues per entendre’t) i “Nosaltres” (aquell amb qui ja t’entens). La tolerància d’observar un Altre, òbviament diferent, ja que sinó formaria par de “Nosaltres”, però sense condemnar-lo al prejudici que suposa incloure’l en “Ells”. Encara desconfiat, encara no prou proper. “Ell”, sempre a punt per a esdevenir “Tu”, en un pas previ per a esdevenir “Nosaltres”. Esperant només que “Jo” tingui prou força per arriscar-se a esdevenir “Nosaltres”. Intrigant, incògnit, diferent. Llunyà, encara, Urà.

Tu.

Tú seras mi baby. Sólo tú mi baby. “Tu”, que implica en el discurs algú a qui li agradaria potser més ser “Nosaltres” en conjunt amb “Jo”. Pronunciar “Tu” trenca aquest “Nosaltres” que potser només existia hipotèticament, i converteix l’altre en el punt de fuga del discurs, aquell punt on s’orienten totes les línies directores de la perspectiva. Per allò bo i per allò dolent, “Tu”, converteix el “Jo” en jutge. De l’altre, és clar. Un punt de fuga. Seductor, evocador i emotiu, Tu, La Lluna.

Jo.

La Responsabilitat inassumida. La forma personal del verb inconjugable en política, inconjugable en l’estat del món. Que busquem incansablement d’un lloc a l’altre mentre “Jo” ens persegueix, sense alè, esperant que ens aturem un moment per a poder-nos atrapar. Sovint hidrofòbic davant el Tu hidrofílic. Que necessita escalfor per a diluir-s’hi. I que pot, al mateix temps fer una escalfor que crema. “Jo”. Que genera un centre, una visió i una acció “Jo”-cèntrica. Un Sol. Enorme.Que fa girar els planetes al seu voltant. I , infal.lible i inapelable, adjudica acuradament a cadascú la seva òrbita. Tu, Ell, Nosaltres, Vosaltres, Ells. I conjuga despiatadament els planetes : Lluna, Urà, Neptú, Mart, Saturn, Plutó.

En fi. Fins que trobem algú que esdevé la nostra Terra. Fecunda, viva i plena.

Les persones.

Hi ha tot un univers per descobrir, allà a fora.

Avui en dia, ja no sabem ni en quin temps vivim. L’elecció no és fàcil, però.

El present d’indicatiu és un bon temps, però el trobo poc trascendent, potser massa mundà, és el que es fa servir per a parlar del temps, “avui fa sol”. I resulta farragós com a present històric “Colom descobreix Amèrica el 1492”.

El nostàlgic Pretèrit Imperfet d’indicatiu, visquent sempre de velles glòries “jo cantava en un grup,i..” no resulta tampoc molt atraient. Ni tampoc el Pretèrit Plusquamperfet d’indicatiu, que és el de les excuses “no, és que jo ho havia fet perquè..”. I ningú vol viure demanant perdó contínuament.No.

El Pretèrit Plusquamperfet de Subjuntiu, temible torturador de consciències “si jo hagués fet això o allò”, o el Futur Simple, el d’aquell que viu de projectes que mai s’acaben de concretar, i de promeses buides “Jo faré això i allò…”, no acaben de convèncer, tampoc.

El Futur Compost, el de l’insaciable incapaç de fruir el moment present, sempre amb presses, constructor de castells de sorra: “i quan hauré fet això”, no convida gaire.Tampoc ho fa el Pretèrit Anterior, dels arrepentits que pensen les coses sempre massa tard “quan ho vaig haver fet“.

El gentil Present de subjuntiu, resulta malhauradament massa tou pels temps que vivim “Vols que ho faci jo?”. El Pretèrit Indefinit dels que et passen els seus èxits per la cara resulta xulesc quan ens expliquen tot el que “van fer”, i en la seva versió més compacta “jo cantí”, resulta ridícul i pesant.

El Pretèrit Perfet de subjuntiu, és el dels castigats, que no poden sortir al pati fins que s’ho “hagin menjat tot”. El Pretèrit Imperfet de subjuntiu, dels despistats que sempre baixen de l’hort “calia que ho fés?”. Les construccions amb gerundis, que sembla que els estiguis demanant presses “ho estic fent!” . El brusc i quadrat Pretèrit Perfet d’Indicatiu, d’aire autoritari, inapelable, de decisions preses i que no tenen marxa enrera: “ho he fet”. (i a tu, que et bombin!). El temps de la por, Condicional Simple, sempre tement que a algú no li agradi “ho faria, però…”, o el dels mandrosos, Condicional Compost, que sempre troben una raó per a no moure’s “ho hauria fet, però…”.

I al final, un, que tant poc digereix els autoritarismes, s’acaba quedant amb l’Imperatiu, no tant per un sentit poètic, o un amor per les paraules curtes, sinò perquè t’encomana una actitud de vida, que a petites dosis, t’ajuda viure més bé el temps: “Fes!”.

I, amb tot plegat, se m’acut que potser no és una cosa tant estúpida, preguntar-nos en quin temps vivim.

Si més no,

per assegurar-se que en un Futur Simple un no es converteix en un Fotut Ximple.

Hola nois,

definitivament, hem migrat a WordPress. Ja hi havia tafanejat un temps, per a preparar la web de l’ADNews, i m’ho he estat pensant, i finalment abandono blocat, on hi deixo tots els posts antics. He passat algunes de les receptes del culinàrium (que ara rebrà el nom de la seva categoria,”Chronicles from de Kitchen”, molt més a la page), i miraré d’anar organitzant tot això, de moment, amb quatre categories, la que us acabo de dir, i tres més: “C’est la vie”, per a posts biològics o científics, “Aquí te pillo, aquí te mato”, per els posts que escric a rauxes, i “Gramàtica existencial” per als meus devaneos lèxico-filosófico-gramático-psicodiarrea mental.

Vengapues.