Avui en dia, ja no sabem ni en quin temps vivim. L’elecció no és fàcil, però.

El present d’indicatiu és un bon temps, però el trobo poc trascendent, potser massa mundà, és el que es fa servir per a parlar del temps, “avui fa sol”. I resulta farragós com a present històric “Colom descobreix Amèrica el 1492”.

El nostàlgic Pretèrit Imperfet d’indicatiu, visquent sempre de velles glòries “jo cantava en un grup,i..” no resulta tampoc molt atraient. Ni tampoc el Pretèrit Plusquamperfet d’indicatiu, que és el de les excuses “no, és que jo ho havia fet perquè..”. I ningú vol viure demanant perdó contínuament.No.

El Pretèrit Plusquamperfet de Subjuntiu, temible torturador de consciències “si jo hagués fet això o allò”, o el Futur Simple, el d’aquell que viu de projectes que mai s’acaben de concretar, i de promeses buides “Jo faré això i allò…”, no acaben de convèncer, tampoc.

El Futur Compost, el de l’insaciable incapaç de fruir el moment present, sempre amb presses, constructor de castells de sorra: “i quan hauré fet això”, no convida gaire.Tampoc ho fa el Pretèrit Anterior, dels arrepentits que pensen les coses sempre massa tard “quan ho vaig haver fet“.

El gentil Present de subjuntiu, resulta malhauradament massa tou pels temps que vivim “Vols que ho faci jo?”. El Pretèrit Indefinit dels que et passen els seus èxits per la cara resulta xulesc quan ens expliquen tot el que “van fer”, i en la seva versió més compacta “jo cantí”, resulta ridícul i pesant.

El Pretèrit Perfet de subjuntiu, és el dels castigats, que no poden sortir al pati fins que s’ho “hagin menjat tot”. El Pretèrit Imperfet de subjuntiu, dels despistats que sempre baixen de l’hort “calia que ho fés?”. Les construccions amb gerundis, que sembla que els estiguis demanant presses “ho estic fent!” . El brusc i quadrat Pretèrit Perfet d’Indicatiu, d’aire autoritari, inapelable, de decisions preses i que no tenen marxa enrera: “ho he fet”. (i a tu, que et bombin!). El temps de la por, Condicional Simple, sempre tement que a algú no li agradi “ho faria, però…”, o el dels mandrosos, Condicional Compost, que sempre troben una raó per a no moure’s “ho hauria fet, però…”.

I al final, un, que tant poc digereix els autoritarismes, s’acaba quedant amb l’Imperatiu, no tant per un sentit poètic, o un amor per les paraules curtes, sinò perquè t’encomana una actitud de vida, que a petites dosis, t’ajuda viure més bé el temps: “Fes!”.

I, amb tot plegat, se m’acut que potser no és una cosa tant estúpida, preguntar-nos en quin temps vivim.

Si més no,

per assegurar-se que en un Futur Simple un no es converteix en un Fotut Ximple.