Què vols ser de gran?
La gran pregunta que ens ha colpit a tots en la nostra més dura infància. Pallasso, bomber, ballarina, senyoreta, astronauta, fuster, futbolista,…
Però la desviació estàndard respecte unes poques professions segur que roman sempre minsa. Sempre el mateix. I mira que n’hi ha de coses, per triar. Cap de nosaltres ha conegut mai un nen que de gran volgués ser representant de materials d’aïllament tèrmic industrial. O tècnic desenvolupador de productes d’espessants alimentaris.
És veritat que concretant així el món de les professions perd gran part del seu encant poètic. I el nen/nena ens preocuparia. Però almenys, si ens contestessin així, deixaríem tranquils els nens amb la ditxosa pregunteta i, com a molt, els preguntaríem què volien ser, de petits, d’una vegada per tots/totes.
En tot cas, recordo que a mi de petit la Pregunta cada cop m’estressava més.
Finalment, vaig pendre una decisió: jo de gran seria una mica de tot. Una barreja de moltes coses. Però els inicis foren desencoratjadors. La traumatitzant conversa amb una senyora tota parafernàlia que tenia la meva galta com a hostatge entre els seus dits índex i polze anà més o menys així:
-I, tu, què vols ser de gran?
-Jo de gran vull ser eclèctic.
-I si t’enrampes?
-No, senyora: Eclèctic.
-No sé,… això d’estar tot el dia resant…
-No, vull dir e-clèc-tic.
-Doncs hauràs de menjar molt i fer molt d’esport!
-…E-…….clèc-….…tic…..
-…Sí, sí, molt bé, nen…i es guanyen diners, amb això?
-…no, senyora.
Em sembla que, per variar, el més important de la pregunta a un nen era preguntar, més que no pas escoltar la resposta.
Arxivat sota: Itàlia 2006
