El tertulià

Hola nens i nenes,

Ja sé que el blog us desorienta una mica. Una de freda i una de calenta. Ara se les dòna de cuenta-cuentos, ara d’enginyer gastronòmic, ara d’analista gramatical, i sovint de graciosillo. Però és el que hi ha. L’única norma que em vaig posar al començar-lo era no parlar de política, religió ni altres temes polèmics. Parlar de coses petites. I de moment, l’he respectat. Perquè?

Deixant de banda el fet que això, especialment en forma de males notícies, ja ens ho empapem amb les galetes de l’esmorzar, una responsabilitat especial cau sobre teu quan parles de grans coses: has de ser políticament incorrecte, argumentar les teves idees, i, sobretot, aportar una nova visió sobre el tema en qüestió. Aquest és un dels grans punts. Tenir una opinió pròpia. Al cap i a la fi, en escriure sobre grans coses t’acabes sentint un invasor del reialme dels Tertulians. El Tertulià és aquella fera de la comunicació que és capaç de fer-te creure que té una formació profunda i amplíssima, una capacitat analítica impressionant i una opinió completament nova, construïda sobre algun element que fins al moment ningú havia tingut en compte. Evidentment, tot fals.

Avui en dia, nens i nenes, estar simplement d’acord amb el que diu un o l’altre és de dèbils mentals. “Sí, hi estic d’acord” o “Jo no sé què pensar-ne” són frases que et converteixen en un pòtol ignorant. Cal demostrar que un està informat, contrasta informacions, i, sobretot, és creatiu a l’hora de construir-se una opinió. I, repeteixo, sobretot, que té una opinió pròpia. Davant de qualsevol argumentació d’un altre, el primer pas és, invariablement, arrossegar llànguidament un “…depèn…” circumspecte, amb una mirada de comprensió cansada. La qüestió és fer entendre a qui ingènuament ha exposat la seva opinió en primer lloc, que comprens que en la seva visió limitada les coses puguin “semblar” així. Però tu, en la superioritat moral que t’ha conferit el teu “depèn”, romans en un silenci. Un silenci dens. Com si esperessis que, en ser una qüestió tant òbvia, el teu “depèn” hagués de ser entès per tots els contertulians inmediatament. Però la qüestió no és òbvia (de fet, ho és tant poc, que mentre dura el silenci has de buscar en el teu cervell algun argument que justifiqui de què coi pot dependre, tot allò). Fins que el receptor del teu “depèn” respon: “Depèn de què?”. Ho has aconseguit. Et pregunta. Ha assumit el seu paper d’alumne que escolta el Mestre: “De què depèn, oh Mestre?”.

S’imposa una reacció coordinada: recolocar-se en la cadira, netejar les ulleres si en duus, fer pressió amb el llavi inferior sobre el llavi superior i creuar les cames. Una mirada de concentració a la part baixa de l’angle esquerre del teu camp de visió, si pot ser, coetàniament a una profunda calada a una cigarreta intel.lectualitzadora (o intel.lectualitzant. O intel.lectualitzativa… intel.lectuadora?… o intel.lectant?… en fi…). Aquest moviment requereix una certa pràctica, val la pena assajar a casa. Amb tot aquest llenguatge corporal dones a entendre als teus contertulians que acceptes. Que faràs l’esforç. Que, en la teva elevada saviesa, els fas el favor de rebaixar-te a explicar arguments tant obvis. Comences, veu pausada i ritme acompassat. Enumeres els elements de la qüestió que es tracta, i n’afegeixes dos o tres que descol.loquin el teu contertulià, i li mostrin allò que és evident: que la seva opinió està completament desenfocada. Si es parla del feminisme, relaciona-hi la significativa dada de l’evolució del preu de cost d’un automòbil. Si es parla de terrorisme, tu afegeix com a important element a tenir en compte el nivell del reciclatge urbà. Si es parla del neoliberalisme econòmic, tu inclou en el debat el procés de fabricació del formatge tradicional siberià. Un parell de cites històriques i/o filosòfiques. Marx, Wittgenstein, el nazisme i la filosofia tradicional oriental solen ésser prou polivalents per a abarcar la majoria de temàtiques. Una mica d’escepticisme general i relativisme radical, lligats amb un existencialisme dogmàtic. Ho amasses bé. Finalment, poses una punta d’humor sardònic al final de l’argumentació, just després d’una frase completament inconexa, sintàcticament aberrant, gramaticalment heretge i lèxicament heterodoxa, que se suposa que conté el punt clau de tota la teva disgressió. I al final, afegeixes, amb premeditació: “peró aquesta és només la Meva Opinió”. Ho has aconseguit. Tens una opinió pròpia. Com a opinió, pot ser una caca, però has sortit de tot el ramat de gent sense opinió pròpia. Ets un tertulià, una bèstia de la Comunicació. Tu també pots ser un Tertulià. Nens i nenes, no sé si hi estareu d’acord. És possible que ho veieu diferent, Però en fi, heu d’entendre que això DEPÈN de moltes coses, al cap i a la fi, és simplement la MEVA OPINIÓ, única, genuïna i diferent de totes les altres.

En fi, és per això, per evitar complicar-me tant, que he decidit parlar només de coses petites. I per això vaig titular així el Blog. De coses petites. De rerum parva. Si alguna cosa sé de llatí, és que la traducció és totalment incorrecta. Tal com està escrit, em sembla que vol dir “de la cosa petita”. Aquesta versió potser quadra molt amb el Post de Enlarge your Penis, però no respon a l’idea original del títol. Hauria de ser alguna cosa com “de rera parvi”, segurament. Hi ha algun expert en llatí a la sala?

Qualsevol opinió genuïna i, sobretot, pròpia, és benvinguda.

Aquest post va dedicat a en Riqui, que no dubto que traurà profit d’aquest seminari d’estratègia Tertuliana.