Ja sabem que venim d’una mare de fa 200.000 anys. No sabem amb certesa, en canvi, fins on ens portarà aquesta altra nova, misteriosa i prometedora mare. En tot cas, mentrestant, fem cas de la nostra tercera mare (la dels calbots) i conduïm amb atenció.

Primera plana de l'article

Així és com acaba l’article que m’han publicat a la revista Mètode, que es titula: “El llarg camí al començament: cèl·lules mare cap a un futur llunyà”.Mètode és una revista que m’inspira respecte i admiració, una mena de Meca de la divulgació, o sigui que em fa molta il·lusió que m’hagin publicat aquest article.

A l’article, hi explico com està el tema de les cèl·lules mare, què son, per a què poden servir, quins tipus n’hi ha,…amb una intenció divulgadora. Perquè us en feu una idea, hi surten Aristòtil, Demòcrit, un desconcertant pictograma de 1858, Anaxàgoras, el monstre Hydra, Frankenstein, Hèrcules, i, ja que parlem de tornar als principis, perquè no Adam i Eva.

 A més d’ells, i molt més importants per a l’article, hi surten investigadors destactats en aquests camps, alguns d’ells, com Juan Carlos Izpisúa, Juan Carlos Chachques i Francesc Cebrià van cedir molt amablement imatges precioses per a il·lustrar l’article, que ja ha quedat tremendu quan Julio López hi ha afegit il·lustracions artístiques com la que veieu en aquest post.

Il·lustració-interpretació artística sobre les cèl·lules mare, de Julio López Tornet.

 L’article el vaig escriure inicialment per al Premi El·lipse, que organitzen des del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, i des de l’organització del Premi van ésser molt amables permetent que l’article fos publicat per Mètode.

DIEM sobre les COSES

DIU més COSES

sobre NOSALTRES

que no pas

sobre les COSES en sí.

J.D.

Per a aprofitar el pa que se’ns queda sec o dur:

Tallem la barra de pa en llesques d’un dit de gruix. Si no és una barra, i són llesques grosses, tallar-les fins a fer trossos de la mida d’una llesca de barra, o de baguette. És important tallar el pa abans que s’assequi del tot, perquè sinò en voler tallar-lo, s’esberla.

Deixem que les llesques s’assequin del tot durant uns dies en un lloc on no acumulin humitat ni olors (jo sempre tinc una bossa de paper sobre el marbre de la cuina on vaig guardant les llesques del pa que va sobrant).

Freguem les llesques amb all i les col·loquem en una plata de forn.

Preparem una mescla 50% de salsa picant (vull dir nivell tabasco), 40% vinagre, 10% oli. Amb un comptagotes, posem una gota d’aquesta salsa sobre cada llesca.

Posem les llesques al forn, que escalfi per dalt i per baix alhora, temperatura ben alta. Les hi deixem fins que (aprox 10 minuts) agafin un color torradet.

Després de treure-les del forn, esperar a que es refredin, i tot seguit guardar-les en un pot de vidre hermètic. És important esperar a que es refredin i que el pot sigui hermètic, s’hi guardaran el temps que calgui (setmanes, si cal). Si no és hermètic o no els hem deixat refredar abans, es remulliran.

Fins quan els guardem? Fins que ens vinguin de gust com a pica pica per a acompanyar embotits, patès, formatges, etc…

Un opà, dos opàs, tres opàs. Yo viacé un pica-pica.

resulten ENTRANYABLES els joves.

Però LLASTIMOSES en els vells.

J.D.

sempre ÉS a punt d’arribar on VOL.

La gent que té calma,

sempre VOL ser on ÉS.

J.D.

els que neguen la REALITAT perquè no es correspon amb la seva EXPERIÈNCIA

i els que neguen la seva EXPERIÈNCIA perquè no es correspon amb la REALITAT.

J.D.

Quan fem coses GRANS cal que estiguem atents a les PETITES,

i quan fem coses PETITES, cal que estiguem atents a les GRANS.

J.D.

De vegades, els antropòlegs es prenen un temps per fer pòsit. Per anar sedimentant les coses noves i meravelloses que descobreixen entre societats tant complexes com els Ganga-Wampa.

I de vegades, simplement, van massa enfeinats per escriure en un blog que se’ls estava adormint, i que pretenen revifar.

El meu cas és el segon. Continuo, doncs, explorant.

Una de les meves darreres exploracions m’ha portat a fer classe a professors. Estic fent de formador de professors, els ensenyo a jugar amb el Moodle, la PDI, etc…

Però he descobert quelcom insospitat. Aparentment, el Ganga-Wampisme no és una qualitat inherent a un grup d’edat, ni a un grup genètic, sinò que és una característica que pot ésser adquirida. Un pot tenir la innocència de pensar que quan fas classe a professors, aquests, companys teus d’ofici, que saben el que és intentar explicar enmig d’una tribu de Ganga-Wampes, i que col·laboraran positivament, participaran amb ordre, tindran paciència i s’esforçaran.

Innocència. Són com Ganga-Wampa talla maxi.Se’m fa estrany, però, veure que les mateixes eines de gestió de l’aula que fas servir amb els adolescents Ganga-Wampa serveixen perfectament amb els professors Ganga-Wampitzats.

És un cas de Ganga-Wampisme adquirit?

És clar que no els pots fer fora de classe. Però sí renyar-los. M’en moro de ganes. Diré : “Tu, no siguis Ganga-Wampa!”.

No entendrà de què li parlo, però em quedaré a gust.

• ¿Qué es el sexo?
• La sangre, fuente de vida
• Crear vida en el laboratorio
• En busca de nuestros orígenes
• La vida artificial en la literatura, el cine y la mitología

A part de les gamberrades habituals, si tens sort, potser et trobaràs amb altres Ganga-Wampa d’un altre institut. I, llavors, només cal que apareguin profunds i aferrissats instints tribals.

Són uns poetes, els meus Ganga-Wampa. ”Que me comas la p.” va ésser la salutació ritual vers els alumnes de l’altre institut.

I continuo, encara, païnt, l’encontre amb un dels Ganga-Wampa de l’altre tribu, un adolescent de 15 anys que, inflat per les provocacions, i empès, segurament, per les llànguides mirades de les fèmines de la seva tribu, va trobar oportú demostrar la seva masculinitat intentant exigir-me que li entregués l’autor del vers desafortunat. Segurament, per a massacrar-lo a cops de puny. 

Cosa que jo hauria fet ben gustós, doncs el paio en qüestió, a part de les seves dots poètiques (“que me comas la p.”), té altres habilitats que el converteixen en un Ganga Wampa particularment incòmode.

Però, és clar, hi ha el farragós problema dels pares del Ganga-Wampa. I com que a l’escola encara no tenim cap formulari per a justificar el sacrifici ritual d’un alumne a mans d’una tribu rival (cosa que ja arribarà), vaig haver, molt a desgrat meu, de negar-me als requeriments de l’energúmen testosterònic en el que s’anava convertint aquell adolescent descontrolat.

Després de 2 minuts de conversa (si és que se’n pot dir així) amb l’energúmen en qüestió, va resultar que l’únic que el va decidir a desistir és que li digués que estava fent el ridícul.

És a dir: el nano estava disposat a trencar-se la cara, a trencar la cara d’un Ganga-Wampa i la cara de qui fos. Però no a fer el ridícul.

Tenim nens plens de por.

Una nova crónica des d’aquí, les llunyanes i ignotes terres dels Ganga-Wampa.